Cóniques Vampíriques

Capítol 1: El missatge misteriós

Jo estava farta de portar una vida secreta i anormal als demés, a part de la meva millor amiga Zoey.
Em dic Charlotte i sóc vampira, tinc dos germans més grans que jo, en Jake i en Markus, són bessons i tenen 17 anys. Són alts rossos d'ulls marrons, i el cabell el porten de costat. Els dos són vampirs, però casi arriben a ser els líders dels fills de "Lilith".
- Charlotte- em va interrompre en Markus mentre li feia una queixalada a la poma.
- Que vols?- vaig dir.
- Res, que se que tens un amic que ha repetit curs, però és el més intel·ligent de la classe, oi?
- Si, i?
- Si li podràs dir que em faci les equacions de segon grau i els problemes de àlgebra?
- I perquè ho hauria de fer?
- Tu hi has de fer perquè em deus una, i ell perquè sinó no l'ajudaré a lligar mai més, t'ha quedat clar?
- Si germanet estimat- vaig dir vacil·lant. 
- Adéu lletja- em va fer un petó al front mentre es posava bé la motxilla, tirava la poma a l'aire i marxava per la porta.
La poma va caure just al bol de fruita.
- Charlotte- el que em faltava! En Jake s'havia llevat.
- Que vols?- vaig dir.
- Res- va dir rient i traient la llengua.
Li vaig treure la llengua quan buscava sang a la nevera.
- Joder- va dir.
- Aish, que et passa?- la meva millor amiga va aparèixer del no res.
- Que em passa?- vaig dir.
- No m'has enviat un missatge?
- No.
- Doncs mira això:
" Estimada Zoey,
m'he canviat de mòbil, demà vine davant de la biblioteca, t'he de donar alguna cosa ...
Atentament, C"
- I perquè he de ser jo? Potser  ha sigut el professor de socials, el Calavera (li dèiem així perquè estava molt prim).
- El senyor Calavera no té el meu número.
- Ui Zoey, tens una relació amb el professor de socials.
- Quan t'enganxi!- vaig començar a córrer per escapar-me de la Zoey, jo, sent vampira era ràpida, però ella era bruixa, per tant, era impossible guanyar-la.

M’agradaven molt els cabells de la Zoey, llargs i rossos. Ulls verds llampants i pell una mica pàl·lida.

En Jake tenia el típic caràcter de el noi guapo de la pel·lícula, sincer, sentimental i tocava molt bé la guitarra.

En Markus, en canvi, era el típic guapo, però bromista. Ell les coses les assegurava fer amb mala intenció. Però jo sabia que tenia un gran cor.

Jo, més aviat era una noia de cabells negres i ulls violetes, alta (1’69), no estava ni gorda ni prima, i m’apassionaven les històries sàdiques o de amor.

A part de la Zoey, a l’institut tenia altres amics: Sarah, Lilly, Jason, Mike ...

Però a la única que m’estimava de debò era la Zoey, ja que portava anant a la escola i a parvulari amb ella.

-       Zoey- vaig dir mirant-la als ulls(almenys intentant-ho) mentre estàvem assentades a la cafeteria de l’institut esmorzant.

-       Digues-va dir concentran-se en posar la canya.

-       Tu creus que els vampirs tenim cor?

-       No se, jo  no estic a la teva pell i no sóc dels teus.

-       I tu en tens?

-       Si.

-       I que se sent en tenir-ne?

-       Només sento, que en cada respiració que faig, el marcador de la meva vida treu una respiració més. No em desagrada, perquè sentint-me el cor se que estic viva, però a la vegada no m’agrada gaire saber que algun dia qualsevol em puc morir.

-       I que se sent en no estar en aquest món?

-       Doncs a això no puc respondre, ja que cap persona viva ha tornat per dir-ho.

-       Ah, d’acord.- vaig baixar el cap mirant el meu entrepà de pernil.

-       Ei Charlotte, escolta’m. Si estic morta o algun dia em moro, vui que sàpigues que ets la millor amiga que tinc en aquest món. T’estimo molt, gràcies per fer dels dies que he passat amb tu, un record inolvidable.

-       No tinc paraules per superar el teu discurs, d’on l’has tret?- Ens vam posar a riure.

-       Sóc el senyor Calavera, escolteu-me- va dir posant-se el dit índex sota del nas, com si simulés un bigoti.

-       Que diu vosté de mi, senyoreta Zoey.- el senyor Calavera va posar una mà damunt de l’espatlla de la Zoey.

-       Jo estava parlant de …- es va rascar la nuca.

-       De mi?- va dir ell.

-       Senyor Calavera, he sigut jo- en Markus va aparèixer per darrera aixecant un braç.

-       Markus?- van dir el senyor Calavera, la Zoey i jo a la vegada.

-       Si, jo he estat el culpable, deixa a la Zoey.

-       Està bé senyoreta Zoey, una escena fantàstica, quina pena que no estiguem a clase de teatre. Els dos hos quedareu castigats. Un per mentider i la altra per fer el que ella ja sap.- en dir això, Calavera es va dirigir a l’aula de professors amb la mirada perduda. Qui sap que estaría pensant en aquells moments.